Otro sitio realizado con WordPress
Random header image... Refresh for more!

Category — Uncategorized

Com veu la campanya… Oriol Cases, cap de Premsa i Comunicació de l’Ajuntament de Girona

L’Oriol Cases és cap de premsa i comunicació de l’Ajuntament de Girona. Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques per la UB i Màster en Direcció de Comunicació per l’IDEC (Pompeu Fabra), ha treballat anteriorment com executiu de comptes a l’agència multinacional de comunicació Weber Shandwick, i com a responsable de marketing i comunicació d’una start-up del sector d’energies renovables.

Com està seguint la campanya en aquests moments? Quin tipus de mitjans utilitza per estar informat? Doncs de forma entretinguda. És interessant analitzar com transcendeixen públicament certes accions comunicatives com vídeos o videojocs, i el debat paral·lel que es produeix… no hem de parlar de programa electoral? Informativament la segueixo a través de la premsa i la televisió.

On creu que pot estar la clau del resultat final? Considero que les eleccions no es guanyen en 15 dies. S’ha d’haver treballat molt prèviament i haver fet esforços per transmetre-ho. Probablement el més important en els últims 3 o 4 anys, sobretot marcat pel context i des de la perspectiva comunicativa, és la coherència del discurs i la consistència dels actes.

Quin creu que és el candidat que millor comunica el seu discurs? Per què? Si ho considerem des d’una òptica més acadèmica, trobo molt encertat l’anàlisi de George Lakoff sobre com el moviment conservador porta des de fa temps treballant molt el discurs, a través de la creació del que ell anomena “marcs” conceptuals. Tothom parla de Tripartit i no de Govern d’Entesa, i això té explicació.

Creu que les limitacions pressupostàries poden influir en la campanya i fer apostar els partits pels nous canals de comunicació 2.0? Més enllà del límit pressupostari, que de ben segur ha influït, en aquesta i les properes campanyes ja no es pot obviar la comunicació 2.0. Però el debat de fons que s’ha de plantejar és l’objectiu i resultats al qual responen tanta dedicació 2.0. I a mi em fa l’efecte, sense treure-li el valor que té, que avui es tracta d’un fenomen més endogàmic que efectiu.

Quin mitjà de comunicació (televisió, Internet…) creu que serà el més influent durant la campanya? Sense frivolitzar la resposta, els espais com els bars continuen sent l’àgora ciutadana, – a on per cert hi existeix una verdadera filosofia 2.0 -. Allà s’hi formulen i construeixen els imaginaris, s’hi parla d’actualitat i tothom opina. Amb això vull dir, que l’ús de la tecnologia s’ha de contextualitzar i no s’ha de perdre de vista el lloc clàssic on es genera opinió. Tot i això, la televisió continua tenint el paper més rellevant. Encara no hi ha cap mitjà que iguali la capacitat de captar perfils i volum d’audiència a la vegada com la televisió.

Què n’opina de la relació que tenen els polítics i els partits amb les eines de comunicació 2.0? Creu que se’n fa un bon ús? El problema de fons que li veig és la simple voluntat d’hipervisivilització a la qual respon l’estratègia 2.0. Que a un partit el segueixin 2.000 persones al Twitter, i que molt probablement siguin periodistes, spin-doctors i votants afins, quin valor li aporta a l’eina? Sense dubte no respon a l’objectiu de mobilitzar vot. El fet 2.0 respira encara dins un espai tancat, estem en període de proves per poder explotar-ho al màxim.

Quin és el principal valor diferencial que destacaria entre la campanya per les eleccions al Parlament i d’altres campanyes polítiques nacionals i internacionals?
Des del meu punt de vista la pluralitat d’opcions polítiques és un valor que s’ha de tenim molt en compte. En certa manera és reflex de bona salut democràtica. Fet, òbviament, que requereix esforços en treballar el posicionament. Sobretot aquells partits nous o minoritaris. I ja sabem les estratègies existents: o competeixes en preu o ho fas en diferenciació.

Creu que la irrupció de nous partits (Reagrupament, Solidaritat Catalana…) enriquirà el debat o confondrà més els electors? Costarà més diferenciar el missatge? La gent sap que es presenta l’ex-president del Barça. L’altra cosa és que conegui amb quin partit i sota quines propostes. I sí, principalment entre tres partits hauran de centrar esforços per marcar perfils diferents.

noviembre 25, 2010   No Comments

Sense el “cara a cara”: perd la política

Finalment no hi ha hagut ni hi haurà cara a cara entre Artur Mas i José Montilla, per decisió de la Junta Electoral Provincial primer (després d’un bon espectacle d’enviar-se el tema de Barcelona a Madrid i a la inversa) i de la Junta Electoral Central després. La ràpida valoració que fem des d’Only News és que, per una banda, és una pena que els ciutadans perdin l’oportunitat d’un debat d’aquestes característiques i, de l’altra, és una demostració més que cal activar un debat en profunditat una nova Llei Electoral que permeti que situacions com aquestes no es repeteixin. La dinamica dels partits polítics té interesos, en ocasions, oposats a la de la ciutadania i, fruit d’això, ens trobem en un moment especialment complicat en què la societat desconfia dels seus polítics. Qüestions com aquesta prohibició del debat electoral entre els dos principals candidats creiem que no ajuden a millor la imatge de la política.

noviembre 24, 2010   No Comments

Com veu la campanya… Edgar Rovira, analista polític

Edgar Rovira és consultor en estratègies de comunicació, tant en l’àmbit polític com en el privat, especialitzat en estratègies de Social Media. En aquesta entrevista ens apropa al seu punt de vista sobre la campanya britànica. El seu bloc Tot és Política és molt recomanable.

Com està seguint la campanya en aquests moments? Quin tipus de mitjans utilitza per estar informat? Degut a la feina que desenvolupo he d’anar seguint l’actualitat política al minut, i per tant el que em resulta més còmode i àgil és informar-me a les xarxes socials, en especial Twitter, i també a les edicions digitals de diversos mitjans.

On creu que pot estar la clau del resultat final? Com bé comentava en Pau Canaleta, més enllà dels eixos principals de campanya (Crisi, Estatut, Immigració) sembla que la gran batalla es situarà al voltant del concepte de canvi.

Quin creu que és el candidat que millor comunica el seu discurs? Per què? Seguint en la línia de la resposta anterior, Artur Mas és el que, fins al moment, ha comunicat millor el seu discurs situant tots els ítems de campanya al voltant del canvi que vol representar.

Creu que les limitacions pressupostàries poden influir en la campanya i fer apostar els partits pels nous canals de comunicació 2.0? No crec que les limitacions pressupostàries siguin el motiu principal pel qual els partits apostin pel 2.0. Sí que és cert que certes pràctiques, com ara la difusió de contingut audiovisual per Youtube, ajuden a reduir costos, però en tot cas la major part de la despesa continuarà destinada als mitjans tradicionals.

Quin mitjà de comunicació (televisió, Internet…) creu que serà el més influent durant la campanya? La televisió i la premsa escrita continuen sent els líders en aquest sentit. És cert que la xarxa ha agafat rellevància i comença a competir amb la ràdio, en especial pel que fa a la població d’entre 18-35 anys, però la seva incidència encara és menor sobretot perquè no s’identifica com una font d’informació política.

Què n’opina de la relació que tenen els polítics i els partits amb les eines de comunicació 2.0? Creu que se’n fa un bon ús? És complicat generalitzar. Trobem exemples de bon ús i exemples de polítics que ni tant sols coneixen el mitjà. El cert és que la pre-campanya i campanya no és un bon moment per jutjar-ne aquest ús perquè el predominant és el discurs de partit que en gran mesura tots reprodueixen.

Quin és el principal valor diferencial que destacaria entre la campanya per les eleccions al Parlament i d’altres campanyes polítiques nacionals i internacionals? El creuament dels eixos esquerra-dreta i, en major mesura, Catalunya-Espanya, són la marca de la casa de les eleccions al Parlament. És cert que el primer eix ha perdut rellevància respecte eleccions com les del 2003, i que el segon s’ha convertit en un factor clau degut al tensionament polític i social “post sentència”. Fins i tot temes de cabdal importància per la ciutadania com la situació econòmica, es plantegen en base a aquest eix com ho demostra, per exemple, l’aposta pel Concert econòmic de CiU.

Creu que la irrupció de nous partits (Reagrupament, Solidaritat Catalana…) enriquirà el debat o confondrà més els electors? Costarà més diferenciar el missatge? És probable que l’entrada de nous partits a l’escenari polític cobreixi un espai que probablement els partits tradicionas havien descuidat o bé havien menystingut. Pel que fa a l’entorn independentista, és evident que l’acumulació de propostes farà que els electors hagin de posar més atenció als matisos, i en aquests casos els elements mediàtics com en el cas de Laporta poden convertir-se en un factor clau.

noviembre 23, 2010   No Comments

Un debat amb poques sorpreses

Xavier Barrachina A qualsevol campanya tothom espera els debats televisats com a fita destacable, com el moment en què cada candidat ha de confrontar les seves propostes amb els contrincants enlloc d’explicar-les al públic entregat que sol assistir als mítings. Ahir al vespre TV3 va oferir en directe el que havia de ser l’únic debat entre caps de llista (fins que al final del debat Montilla va oferir a Mas fer finalment el tant comentat “cara a cara” i el candidat de CiU va acceptar), i el debat va oferir poques sorpreses.

En general va ser un debat prou àgil tenint en compte que hi havia 6 persones, i tot i que no va ser un espectacle televisiu de primer nivell, va tenir una audiència mitjana de 612.000 espectadors i un 21,5% de share, xifres gens menyspreables en un diumenge a la nit. Però no creiem que signifiqui un abans i un després en l’espectativa de vot de cap candidat.

Cada un dels caps de llista va adoptar el paper que s’esperava i tot ells van confirmar el que ja sabíem de les seves habilitats comunicatives. Excepte Mas i Montilla, que sí que semblaven dirigir-se a tothom, els altres quatre candidats es van dirigir al seu electorat, insistint en els missatges que estan transmetent durant la campanya (que si referèndum els d’ERC, que si cal deixar de perseguir el castellà els de Ciutadans, etc).

Mas va adoptar el paper de candidat a batre, com anticipant que serà president. Va mostrar-se tranquil en tot moment i va anar rebatent els atacs dels altres cinc candidats (tots li van fer algun retret en algun moment) sense entrar en terrenys perillosos com pretenien els seus rivals ni definir-se amb rounditat al voltant de temes com el referèndum per la independència o pactes amb el PP.

Montilla va confirmar que la comunicació no és el seu punt més fort, i va necessitar més de la meitat del debat per compensar amb els seus missatges i arguments els seus problemes d’expressió tan oral com corporal. Va ser l’únic candidat que no mirava a la cara del candidat al que s’estava dirigint, i va semblar enfadat tota la nit. Es va mostrar especialment poc hàbil en el darrer minut, el que els candidats aprofiten per demanar el vot: no va mirar a càmera i va llegir el que anava dient… Sorprèn en un polític de la seva talla que no ho tingués preparat.

Per la seva banda Puigcercós es va mostrar força més moderat en el to i el llenguatge del que ho ha estat fins ara en campanya. Va defensar la seva proposta de referèndum amb solvència i es va oferir en més d’una ocasió a Mas per establir diferents pactes. Potser anticipava el que passarà en el debat d’investidura…

Sánchez -Camacho va estar també en el seu paper, presentant-se com l’única força capaç d’impedir derives independentistes del proper govern. Però tenen un problema al PP, i és que comparteixen electorat potencial amb Ciutadans. Això va fer que ahir, per exemple, la candidata del PP utilitzés el castellà en un moment determinat del debat, fet que no s’havia donat fins ara. El canvi de llengua no va quedar natural, va semblar com si el PP anés a remolc de Ciutadans (Rivera va utilitzar el castellà abans que ho fes Sánchez-Camacho).

Herrera va ser, segons el nostre parer, qui millor va estar en el debat d’ahir. Clar i contundent en les seves exposicions, va criticar tant els plans d’abaixar impostos de CiU com les retallades socials de Zapatero, va reivindicar el Tripartit més que ningú i va posar en situacions compromeses als altres candidats en més d’una ocasió.

I Albert Rivera, que participava per primera vegada en un debat d’aquestes característiques, va tenir dues actuacions diferents: mentre en la primera part del debat va ser un eficaç agitador atacant amb intel·ligència els altres candidats amb el conegut recurs “per què no deixem les picabaralles polítiques i parlem del que li interessa a la gent?” utilitzat eficaçment, en la segona part (sobre tot a partir de tocar el tema de la llengua i la cultura), es va accelerar i va començar a interrompre tots els altres candidats més enllà del que es pot considerar acceptable en un debat. Li van cridar l’atenció tant el moderador com Montilla (que li va parar els peus en el tema lingüístic) o Mas, que li va arribar a dir que era un mal educat.

Les úniques sorpreses van arribar al final, quan Montilla va oferir a Mas fer un debat cara a cara i Mas va acceptar l’oferta. No cal dir que els altres candidats van començar a demanar també els seus de cara a cara. I l’altra sorpresa ens la vam endur els espectadors veient que en el darrer minut de cada candidat, només Mas mirava a la càmera, mentre que els altres miraven a un punt indeterminat del costat de la càmera. Avui algú especulava amb la possibilitat que miressin el cronòmetre, però costa de creure que la part més típica i tòpica de debat com és el minut final no el portessin preparat de casa. Si va ser un problema d’identificació de la càmera que en aqeull moment estava en directe, l’errada va ser de TV3. Esperem que si hi ha cara a cara, tothom tingui clar on estan les càmeres i, per tant, els espectadors.

noviembre 22, 2010   No Comments

El reclam sexual també arriba a la campanya

Daniel Picas Que el sexe ven i pot servir per atreure l’atenció és acceptat per tothom. No cal que comentem aquí els incomptables spots publicitaris que hi recorren, ni a les pel·lícules, ni les obres literàries, etc. Que la política està perdent l’atenció dels ciutadans també és un fet, com demostra l’abstenció alta i creixent que patim a cada comptesa electoral i els resultats de les enquestes. Amb aquestes premises, que el recurs al sexe arribés a la campanya era només qüestió de temps.

Ens fixarem aquí en dos casos concrets dels que hem conegut: un spot de les joventuts del PSC i un altre del partit de Montserrat Nebrera (Alternativa de Govern), que utilitzen el sexe per motius diferents.

Mentre l’spot del PSC és més frívol i pot semblar fins i tot atemporal (no hi ha cap referència a l’actual campanya ni a la situació política del moment), el que ha fet el partit de Nebrera sí que es vincula amb l’actualitat a través de missatges sobreimpressionats que recorden escàndols recents com el del Palau de la Música, per exemple.

L’spot de les joventuts del PSC es limita a mostrar-nos una noia jove al col·legi electoral, agafant la papereta del PSC i votant, acció que li provoca un orgasme. No entenem que no hagin fet l’esforç de vincular-lo d’alguna manera a l’actualitat o hi hagin afegit quelcom més de contingut. Tal i com està l’hem vist en aquesta campanya, però es podria fer servir igualment en qualsevol altra. Sembla un recurs al sexe gratuït i mostra falta de creativitat.

Per la seva banda, l’spot de Nebrera sí que fa referència a la situació actual i justifica la seva utilització del sexe com a denúncia dels mitjans de comunicació que no li donen visibilitat. Potser demostra un pèl més d’esforç creatiu que el cas del PSC, però el resum és que el recurs al sexe ens sembla més una capitulació de la política, una acceptació que la política en sí mateixa no interessa prou que una demostració d’enginy o creativitat. Preocupant.

noviembre 19, 2010   No Comments

Videojocs i límits acceptables

Xavier Barrachina Com ja hem comentat en posts anteriors, una de les peculiaritats d’aquesta campanya és que hi participen més partits que mai amb voluntat real d’obtenir representació parlamentària. Als 5 partits tradicionals més la consolidació (segons totes les enquestes) de Ciuatadans, s’hi afegeixen partits com la Solidaritat Catalana de Laporta, el Reagrupament de Carretero, l’Alternativa de Govern de Montserrat Nebrera o la branca catalana de l’UPD de Rosa Díez. Això fa que la batalla per la visibilitat als mitjans sigui més renyida que mai.

La tecnologia disponible permet als partits emprendre iniciatives en diferents camps per assolir aquesta visibilitat. La xarxa ofereix en aquest sentit un món ilimitat on pràcticament tot hi cap. Així els diferents partits pengen videos a les seves webs i els fan córrer per les xarxes socials, participen a diferents blocs i fòrums de debat, o s’empesquen videojocs. Ja hem dit moltes vegades que som molt partidaris de la creativitat en la comunicació política i creiem que, ben enfocada, qualsevol iniciativa pot ser vàlida. Però cal anar amb compte de no posar massa atenció en el “com” i desatendre el “què”, que seria el missatge.

En el cas del videojoc desenvolupat pel PP i que ha aixecat tanta polseguera (una Alícia Sánchez-Camacho sobre una gavina es va “carregant” independentistes i immigrants il·legals) sembla haver passat això. Ja hem comentat aquí com el PP ha apostat per posar l’accent en el tema de la immigració com un dels eixos centrals de campanya, i està bé que expliquin com veuen el tema i com el pensen gestionar si tenen responsabilitats de govern després de les eleccions, però que a través d’un joc insinuïn que els immigrants s’han d’eliminar, ens sembla un missatge perillós.

És cert que van reaccionar amb rapidesa i van reconèixer l’error de plantejament del joc i l’han retirat de la seva web, però no sabem si en el fons de tot plegat no han fet trampa: presenten el videojoc que saben que aixecarà polseguera, el retiren i demanen perdó reconeixent l’error, amb el que desactiven les crítiques… però ja han engegat de nou el debat i han pogut fer arribar el seu missatge de fons contra els immigrants als seus potencials electors. Encara que sigui política i estiguem en campanya, potser no tot s’hi val.

noviembre 18, 2010   No Comments

Laporta i les quotes de temps als mitjans

Daniel Picas Ja ens trobem en plena campanya i el bombardeig d’informacions i propaganda dels diferents partits va creixent en intensitat. Els diferents mitjans de comunicació, tan audiovisuals com escrits, han creat diferents espais específics on tracten la campanya i això fa que la informació accessible als electors sigui molta.

De tota manera, la televisió segueix sent el mitjà més massiu. Com ja és gairebé tradicional, els mitjans públics denuncien que el repartiment del temps que es dedica a informar de l’activitat de cada partit no respon a criteris periodístics sino a quotes acordades pels partits d’acord amb la representació parlamentària de cada un d’ells. Està bé que els professionals reivindiquin poder fer la seva feina seguint criteris estrictament professionals, però estaria bé que no es limitessin a repetir la denúncia abans de començar la informació sobre la campanya. La reiteració del missatge només aconsegueix la indiferència de l’audiència, que ja ha assumit la cantarella com una part més de la campanya.

No sabem si la cobertura informativa de la precampanya als mitjans públics també obeïa a quotes marcades pels partits, però el repartiment de temps que, per exemple, ha fet TV3, ha estat gairebé idèntic al que està fent durant la campanya, o sigui, que si quan no estan exigits per les quotes, el criteri professional acaba amb el mateix temps per partit que el que marquen les quotes… potser la queixa no és tan pertinent.

Una conseqüència directa de l’existència de les quotes és que els partits extraparlamentaris ho tenen difícil per treure el cap. Fixem-nos per exemple en el cas de Laporta i la seva Solidaritat Catalana. Abans de la campanya, i com ja vam comentar en un post anterior, era omnipresent a tots els mitjans, ja fos per sumar adhesions a la seva causa com per trobar-se al centre de diverses polèmiques relacionades amb el Barça. Curiosament, des de que les principals enquestes li van donar possibilitats reals d’entrara al Parlament, ha desaparegut dels mitjans més massius. Encara que algun canal afirma que l’ha convidat i ell no hi vol anar. Entenem que és una coincidència, però sembla que la situació té efectes en la intenció de vot: en les enquestes publicades aquesta setmana, s’han moderat les seves previsions de vot.

noviembre 17, 2010   No Comments

Com veu la campanya… Ignasi Llorente, secretari d’Imatge i Comunicació d’ERC

Continuem la publicació de col·laboracions al bloc amb la breu entrevista a l’Ignasi Llorente, portaveu i secretari d’Imatge i Comunicació d’ERC. L’Ignasi va néixer a Barcelona el 1973, té  estudis de Medicina per la Universitat Rovira i Virgili, i és postgraduat en Desenvolupament de Comerç Urbà per la UOC. Abans havia estudiat a la Scuola Elementare Italiana i al Liceo Italiano di Barcellona, d’on li venen les seves vinculacions amb Itàlia i la seva afició per l’azzurra. Tot i que la major part de la seva trajectòria professional l’ha desenvolupat com a consultor en TIC, els darrers anys ha estat vinculat professionalment a la Federació de Municipis de Catalunya i posteriorment al Departament de Governació com a Assessor de Projectes Transversals al Territori. Milita a ERC des del 1996, sempre a la secció local de l’Eixample, el barri on va néixer. Ha estat conseller-portaveu d’aquest districte des de 2003 fins el juliol de 2010. Moltes gràcies per les respostes, Ignasi.

Com està seguint la campanya en aquests moments? Quin tipus de mitjans utilitza per estar informat? Sóc el Portaveu i Secretari d’Imatge i Comunicació del partit i una les meves tasques habituals fora de campanya és el seguiment de tots els mitjans de comunicació que hi ha disponibles. Tant els tradicionals: premsa, ràdio, TV… com Internet i les diferents xarxes socials. En campanya aquesta activitat s’intensifica però no canvia substancialment.

On creu que pot estar la clau del resultat final? La clau està en mobilitzar els que dubten, aquells que no saben si tornar-nos a fer confiança o abstenir-se. I sobretot el grau de participació, si som capaços de mobilitzar l’electorat farem un bon resultat.

Quin creu que és el candidat que millor comunica el seu discurs? Per què? Joan Puigcercós, sense cap mena de dubte. És sincer i espontani, això li permet no caure en els estereotips de la comunicació política i la gent el veu molt proper. Té un to fresc i natural que arriba a la gent, i agrada.

Creu que les limitacions pressupostàries poden influir en la campanya i fer apostar els partits pels nous canals de comunicació 2.0? Evidentment, sobretot a aquells partits que no tenim un pressupost de campanya il·limitat, com és el cas d’Esquerra. Les noves tecnologies ens aporten eines que ens ajuden a difondre el nostre missatge i amb una relació resultats/inversió molt i molt alta.

Quin mitjà de comunicació (televisió, Internet…) creu que serà el més influent durant la campanya? Seguirà sent la televisió, i totes les enquestes així ho indiquen, tot i que està perdent l’hegemonia que tenia en anteriors comicis en favor d’Internet i les xarxes socials.

Què n’opina de la relació que tenen els polítics i els partits amb les eines de comunicació 2.0? Creu que se’n fa un bon ús? Ens haurien de preguntar sobre la relació dels partits amb els mitjans de comunicació en general, ja que els mateixos errors i encerts que es cometen en els mitjans tradicionals també els acaben cometent en els nous mitjans. Pel que fa a l’ús hem de remarcar que estem en fase d’aprenentatge i cal que tothom hi ajudi, especialment els experts. Haurien de tenir més paciència i ajudar-nos a partits i institucions a millorar l’ús d’aquestes eines. Si algú comet un error, i al principi és molt habitual cometre’n, cal tenir comprensió.

Quin és el principal valor diferencial que destacaria entre la campanya per les eleccions al Parlament i d’altres campanyes polítiques nacionals i internacionals? Que no tenim un estat propi. Per tant estem fent eleccions a un Parlament sense plenes competències. Això fa que la discussió i la proposta de molts temes quedi limitada o condicionada a les actuals competències o la manera de com aconseguir-ne de noves.

Creu que la irrupció de nous partits (Reagrupament, Solidaritat Catalana…) enriquirà el debat o confondrà més els electors? Costarà més diferenciar el missatge? Com a republicà em preocupa la gent que no vol participar en política, no pas els que que hi participen. L’aparició de noves forces no s’ha de veure mai com un problema. Cal confiar en la maduresa de l’electorat i tenir la certesa que la gent sap el que vota i ho fa a consciència.

noviembre 15, 2010   No Comments

Comença l’espectacle

Xavier Barrachina Després de mesos i mesos de precampanya, finalment aquesta passada nit ha arrencat la campanya electoral, i ja tenim a tots els partits polítics demanant el vot obertament als ciutadans, i una mica més tranquils ara que sabem que el Barça-Madrid es jugarà dilluns i no hi haurà cops de colze a la llotja per intentar captar vots d’última hora ni farà ombra a les eleccions, tot i que potser dilluns 29 algun grup polític preferirà que el partit s’hagués jugat diumenge per dissimular els seus resultats.

La primera nit de campanya va oferir poques sorpreses i tot va anar com es podia preveure: els integrants del tripartit, cadascun a la seva manera, demanant el vot per aturar a la dreta, Artur Mas cridant els seus a no confiar-se i donar la victòria per segura, el PP exhibint líder estatal i Rivera insistint en la defensa del castellà. Sí que hem pogut constatar com la tradicional enganxada del primer cartell ha passat definitivament a la història, i els partits han optat per diferents fòrmules alternatives: des de la pantalla tàctil de CiU (“netejant” una pantalla plana amb un corró apareixia la imatge de Mas) fins a la substitució del cartell per l’spot de campanya que va fer ICV (ja se sap, enganxar cartells no és ecològic…), passant pels daus gegants d’ERC.

Fixant-nos en els primers missatges, potser sorprén com ERC, en la seva lluita per perdre menys escons dels que auguren les enquestes, ha centrat els seus atacs en aquest inici de campanya contra el PP, que no és precisament un partit que li disputi electorat i li pugui prendre vots. Per fer-ho, Puigcercós va confirmar el gust dels republicans per l’estirabot, al regalar a Ernest Benach dues entrades per anara a veure al teatre “Pel davant i pel darrera”, puntualitzant que és “per on donarem al PP”.

Dels partits sense representació parlamentària comentar que Laporta va començar la campanya oferint pà amb tomàquet a Molins de Rei, en ple Baix Llobregat, que no és precisament territori independentista. Sembla decidit a ampliar el seu espectre de votants.

Resumint, que l’espectacle ha començat i nosaltres el seguirem de prop.

noviembre 12, 2010   No Comments

Arrencada de la campanya 2.0 (per Roc Fernàndez)

Avui tenim la sort de comptar amb la col·laboració d’en Roc Fernàndez, cap d’informació de CDC des de 1997. En Roc és membre del Comitè Executiu de CDC del Vallès Oriental des del 1999 i va ser Conseller Nacional de Convergència des del 1996 fins el 2003. Ha estat candidat a les Eleccions Municipals de 1999 i 2003 a Sant Feliu de Codines i candidat a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 al número 61. En el seu post, en Roc ens comenta l’activitat 2.0 de CiU.

“Aquesta campanya serà important per moltes coses, però una de les que n’estic més satisfet és de l’arrencada 2.0 de la campanya que estem protagonitzant. De fa anys la campanya a la xarxa és present a les eleccions, però crec que aquesta és primera en que la campanya a la xarxa té un ritme, uns esdeveniments i una personalitat pròpia que ho fa diferent dels altres cops. Ja no es trata de traslladar, amb més o menys encert, la campanya analògica al món digital. Sinó que gràcies a a les xarxes socials la campanya digital és una branca més de la campanya. Potser més petita o més modesta, però és una pota més que té el seu propi llenguatge, ritme i actors. Un exemple és l’arrencada 2.0 que hem iniciat des de CiU.

El dilluns vam començar amb un dinar amb blocaires polítics i membres del col·lectiu de suport al candidat Absolut Mas poques hores abans de presentar la campanya.

Dimarts era el torn del Facebook amb la Festa que va reunir molts dels “amics” d’Artur Mas a la cèntrica cafeteria Zurich de Barcelona. L’acte era una desvirtualització de Mas amb els seus seguidors que ja són una comunitat de més de 10.000 persones, la més nombrosa d’un polític català.

I per últim avui és el torn del Joc de CATivites del Facebook, una innovació política que passa per aprofitar el potencial de la xarxa social més nombrosa del món per fer campanya a favor d’una Catalunya millor amb to distret i divertit.

En definitiva, la campanya serà digital o no serà ;-)”


noviembre 11, 2010   No Comments