Otro sitio realizado con WordPress

Random header image... Refresh for more!

Tinc una pregunta per vostè

Daniel Picas El format del programa de televisió “Tinc una pregunta per vostè” consistent en l’exposició dels candidats a les preguntes directes de ciutadans és realment un element a valorar en el pansit panorama de la cobertura informativa d’unes eleccions. Per fi, aquests dos últims dies, amb les intervencions dels candidats, hem pogut assistir a un espectacle polític interessant i una mica menys encorsetat que els debats o entrevistes als que estem més habituats.

En línies generals, va haver-hi poques sorpreses i els diferents candidats van respondre amb diligència les preguntes plantejades pels ciutadans. Però en tots ells va haver-hi detalls a comentar i alguna intervenció més o menys pintoresca.

Els candidats hi han participat de tres en tres, durant dos dies. Agraïm a TVE aquesta iniciativa de repartir les intervencions en dos dies, perquè fer-ho en un de sol hauria implicat un programa interminable (i impossible d’assumir per part de l’audiència) o reduir les intervencions dels candidats, fet que hauria restat matisos que segur que l’audiència ha agraït.

A Montilla li va mancar una mica d’agilitat davant una pregunta trampa, però més que previsible, com la del seu sou i els càrrecs de la seva dona.  Va respondre correctament a la qüestió dels càrrecs de la seva dona (un fet que tothom familiaritzat amb el funcionament de l’administració pública sap que és habitual), però en canvi va estar un punt tímid a l’hora de defensar el seu sou. Tot i això, en el conjunt del programa, el president Montilla es va mostrar segur en les respostes, tal com és, amb rigor i coneixement.

Per part de Joan Herrera, vam veure un candidat jove, disposat a crèixer i a demostrar la seva habilitat retòrica i els seus principis polítics. El seu paper com a partit minoritari, li permet segurament ser més arriscat en el seu discurs i, moltes vegades, això el fa apropar-se més als ciutadans. La sensació és que té molta feina per endavant, però el temps està al seu favor.

La candidata del PP, Alícia Sánchez-Camacho, va insistir en el seu discurs basat en la defensa del bilingüisme i en el control de la immigració. En les seves expressions va suavitzar algunes de les propostes que l’han fet més popular en campanya i va saber apropar-se als ciutadans que li van preguntar, encara que davant les preguntes sobre com el PP jugava amb la imatge de Catalunya no va saber donar arguments gaire vàlids.

Els altres tres candidats (Mas, Puigcercós i Rivera) van intervenir en el segon dels programes dedicats a la campanya que s’inicia questa nit.

Mas va assumir el paper de líder a batre, intervenint amb calma i en algun cas, fins i tot amb solemnitat, i demostrant que domina la oratòria. Com ha anat fent durant tota la campanya, en aquells temes que més el pressionen els seus adversaris (que si pactarà amb el PP, que si està a favor de la independència…) va respondre amb el seu clàssic “sí però no, i deixi que m’expliqui”, construïnt, però, respostes prou convincents i, segurament, molt en la línia del que esperava sentir la majoria dels seus votants. Va arriscar poc en les respostes, conscient que potser té més a perdre que a guanyar en aquest tipus de situacions.

Per la seva banda la intervenció de Puigcercós va estar centrada, com era d’esperar, en la condició d’ERC d’independentista. Puigcercós va estar solvent en les seves respostes, mostrant-se tranquil en tot moment i trobant arguments a cada pregunta plantejada, tot i que alguns fossin discutibles i difícils de defensar en un debat amb altres candidats. Potser va recórrer massa sovint a la independència com a solució a qualsevol problema del país sense concretar-ne prou (tot i que en va mencionar alguns) aplicacions pràctiques. Va poder defensar missatges més contundents perquè com estan les enquetes tenen poc a perdre.

El darrer candidat en intervenir va ser Albert Rivera, que a diferència dels altres candidats excepte Sánchez-Camacho (i molt en la línia del seu ideari) va alternar el català i el castellà (segons la llengua en la qual era preguntat) en les seves intervencions. Va mostrar bones qualitats oratòries i es va defensar com a opció política vàlida, explicant postures del seu partit més enllà de temes com el bilingüisme, la defensa del castellà (que va reconèixer que no està en perill a Catalunya) o el debat dels toros i els correbous, els temes en els que han tingut més presència mediàtica.

En resum, un bon aparador perquè els ciutadans hagin conegut més detalls del que pensa cada un dels candidats i pels candidats ha estat un bon entrenament just abans de començar la campanya, una campanya que potser els hi exigirà més contundència que els ciutadans que es van trobar davant en el programa. Esperem que es repeteixi.

noviembre 11, 2010   No Comments

CiU posa la directa

Xavier Barrachina Just abans de començar la campanya, CiU ha posat la directa amb l’objectiu d’assegurar-se una victòria que sembla segura pel que diuen les enquestes però que , per les seves aspiracions de formar govern en solitari, hauria de ser també contundent. En aquestes últimes hores hem pogut assistir a dos accions de comunicació interessants.

Per una banda, un spot de campanya amb un acabat força correcte, sota el nostre punt de vista.  Sabem que actualment els missatges es transmeten en comptagotes i les idees polítiques són més “marques” polítiques. En aquest sentit, el vídeo d’Artur Mas és potent i, segurament, aconseguirà l’objectiu de fidelitzar el seu electorat i, potser, aconseguir alguns vots més dels ciutadans indecisos.

L’altre element destacable d’ahir va ser la trobada amb seguidors del Facebook que va mantenir Artur Mas al cafè Zurich. Un bon exemple de dues coses: la primera, que el 2.0 està tenint un paper important a la campanya perquè és evident que ha arribat per quedar-se. La segona és que, indubtablement, el 2.0 ben dissenyat proporciona notorietat en els canals tradicionals 1.0 que, ara com ara, segueixen sent els que defineixen l’èxit de l’estratègia comunicativa en la transmissió dels missatges polítics.

noviembre 10, 2010   No Comments

El missatge de campanya del PSC

Daniel Picas Les noves enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió demostren que la distància entre els dos partits que segurament aconseguiran més vots, CiU i PSC, es manté estable en els 10 punts. En aquest punt, a menys de 20 dies de les eleccions, i a 1 de començar la campanya oficialment, el PSC està en una situació especialment complicada.

Arribats a aquest punt, la campanya socialista està obligada a encertar plenament en els missatges a transmetre durant aquestes tres setmanes. En aquest sentit, creiem que el nou missatge “Ni independentista ni de dretes” encerta en allò que més necessita ara el partit: activar les seves bases per dur a terme una campanya amb energies renovades  (la desmoralització, hores d’ara, és patent) i connectar amb una part àmplia de la població que pot veure’s reflectida en un pensament d’aquest tipus.

Evidentment, estem en un retorn cap al discurs propagandístic que més èxit li ha proporcionat històricament al PSC, en la línia del “Si tú no vas, ellos vuelven”.  En aquest moment, també el president Montilla està centrant el seu discurs en aquest allunyament del tripartit i especialment d’ERC i, per suposat, en les seves diferències amb la dreta, tant l’espanyola com la catalana.

Alguns analistes consideren que pot haver-hi un vot ocult favorable al PSC. La campanya socialista buscarà aquest vot i, possiblement, l’estratègia de discurs emprada en aquests moments va en la bona direcció. Evidentment, aquesta estratègia també té els seus riscos i és l’allunyament del discurs catalanista històric del PSC que fa la sensació de queda cada cop més i més arraconat.

noviembre 10, 2010   No Comments

Com veu la campanya… Roger Montañola, secretari general d’Unió de Joves

Continuem la publicació de col·laboracions de diferents professionals de la comunicació i la política amb la breu entrevista al Roger Montañola. El Roger és secretari general d’Unió de Joves des del 2009 i regidor de joventut a l’ajuntament de Premià de Mar. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, actualment cursa un postgrau de Lideratge Polític i Governança Local.  El Roger també és Conseller Nacional d’Unió de Joves, Conseller Nacional d’UDC i membre del Comitè Executiu de Federació de CiU. Dirigeix el Fòrum de Joves Regidors a l’Associació Catalana de Municipis. En aquestes properes eleccions serà el candidat més jove (té 24 anys) amb possibilitats de ser elegit, ja que és el número 35 a la llista de CiU per Barcelona. A nivell més personal, li agrada tocar el piano i fer esport, especialment el golf, esport del que ha estat campió de Catalunya.

Com està seguint la (pre)campanya en aquests moments? Quin tipus de mitjans utilitza per estar informat? Per dues vies diferents, les tradicionals (TV, premsa escrita, ràdio) i les 2.0 (facebook, twitter, diaris digitals).

On creu que pot estar la clau del resultat final? La clau serà la conseqüència de la gestió del tripartit. Les campanyes electorals, siguin les que siguin, i tinguin el format que tinguin, penso que tindran un pes reduït en la decisió final, almenys en aquestes eleccions concretes.

Quin creu que és el candidat que millor comunica el seu discurs? Per què? El millor candidat és l’Artur Mas, bàsicament perquè és l’únic que té realment clar el seus discurs i, òbviament, això ajuda a comunicar-lo de forma clara.

Creu que les limitacions pressupostàries poden influir en la campanya i fer apostar els partits pels nous canals de comunicació 2.0? Les limitacions pressupostàries influiran i, evidentment, directa o indirectament es buscaran nous canals per on transmetre els missatges. Ara bé, si el context actual no fos de crisi també estic segur que el 2.0 jugaria un paper molt important.

Quin mitjà de comunicació (televisió, Internet…) creu que serà el més influentdurant la campanya? Òbviament TV3 jugarà un paper central, ara bé, està per veure si aquesta centralitat serà imparcial.

Què n’opina de la relació que tenen els polítics i els partits amb les eines de comunicació 2.0? Creu que se’n fa un bon ús? El 2.0 obre un mar d’oportunitats per tots aquells actors polítics que decideixen endinsar-s’hi, penso que sí que en fan un bon ús. Ara bé, han d’ésser molt conscients de la gran repercussió que pot tenir qualsevol comentari i, per tant, han de ser capaços de moderar i pensar molt els seus comentaris abans de publicar-los.

Quin és el principal valor diferencial que destacaria entre la campanya per les eleccions al Parlament i d’altres campanyes polítiques nacionals i internacionals? Des del punt de vista d’un nacionalista català i d’un membre de CiU aquestes són les principals ja que és el nivell de govern on més pes té la federació. A més a més, no només importa el tipus d’eleccions sinó el context en que se celebren. Concretament aquestes faran canviar moltes coses en la política catalana siguin qui siguin els vencedors, o més ben dit, els governants perquè els vencedors sempre han estat CiU.

Creu que la irrupció de nous partits (Reagrupament, Solidaritat Catalana…) enriquirà el debat o confondrà més els electors? Costarà més diferenciar el missatge? Ni una cosa ni l’altre, la llibertat de la que guadim al nostre país permet que qualsevol proposta política tingui la capacitat d’aspirar a governar, per tant, en aquest aspecte la presència de nous partits és quelcom positiu.

Ara bé, el que cal veure és en què es diferencien aquests dos nous partis d’ERC, des del meu punt de vista, simplement són producte d’egos de persones que no han pogut liderar altres projectes.

Pel que fa a la resta (UPyD, PxC, Alternativa de Govern) són partits amb principis bastant comuns (no és el cas de PxC) i per tant, tanta disgregació només s’entén a partir d’una paraula, egocentrisme.

noviembre 5, 2010   No Comments

Els ‘micro-mítings’ i la combinació de canals de comunicació

Xavier Barrachina En diverses ocasions hem comentat com la millor manera de fer arribar els missatges de cada partit al major nombre de votants potencials és mitjançant la combinació de diferents canals o fins i tot mitjans de comunicació. Un bon exemple d’aquesta combinació poden ser els ‘micro-mítings’ o mítings (suposadament) improvisats de petit format que ha estrenat el president i candidat pel PSC José Montilla.

Montilla es va presentar per sorpresa i sense convocatòria prèvia (ni a mitjans ni a públic en general) al mercat de Cornellà (territori conegut i, en principi, ‘amic’, una aposta segura per estrenar-se…), es va enfilar en un palet i es va dirigir als allà presents durant uns deu minuts per explicar, sense llegir cap paper i de manera pretesament distesa, el projecte socialista de cara a les properes eleccions. Està clar que hi havia també gent de l’equip de (pre)campanya, perquè es van poder veure nombroses pancartes de suport al PSC. Talment com fan milers i milers de ciutadans al popular ‘Speakers Corner’ del londinenc Hyde Park.

Poc després, diferents membres del PSC (amb Miquel Iceta al capdavant) van comunicar l’experiència via Twitter, Facebook i altres xarxes socials. La notícia es va anar escampant (és el que tenen les xarxes socials, i, segurament, l’efecte que buscaven els polítics que van engegar la cadena de missatges) i va arribar als mitjans de comunicació tradicionals o ’1.0′, entre ells els principals diaris, que ahir comentaven l’acció.

Així veiem com amb un acte suposadament de petit format i aprofitant un canal tan conegut i antic com és la comunicació personal directa, dirigint-se al públic de viva veu, ha arribat a tenir repercusió massiva a través dels mitjans de comunicació tradicionals, havent omplert prèviament les xarxes socials. Més enllà de l’efectivitat final que pugui tenir un acte com el de dimecres, celebrem la iniciativa i esperem que els altres candidats la imitin. No és tan fàcil posar-se davant d’un públic desconegut que no has escollit sense que hi hagi alguna reacció imprevista.

octubre 29, 2010   No Comments

La premsa rosa…també? Notorietat vs. Reputació

Daniel Picas Després de l’aparició a “La Noria” dels dos candidats presumiblement majoritaris, José Montilla i Artur Mas, avui hem llegit la notícia del reportatge sobre el candidat de CiU a la revista Lecturas. Novament queda clar que l’estratègia comunicativa de la coalició nacionalista aposta per la presència en mitjans de tot tipus i condicions amb la intenció segura d’ampliar la notorietat i el grau de coneixement sobre el candidat.

Moltes vegades, pels consultors de comunicació una de les preguntes clau passa per establir estratègies on aconseguir una gran notorietat i, a la vegada, una reputació d’acord amb els objectius. En política encara és més contundent aquesta aposta perquè, finalment, cada ciutadà és un vot. En el seu moment, ja vam dir que érem partidaris d’ampliar el ventall de canals per on transmetre el missatge i, finalment, la pregunta que cal fer és si aquesta acció pot aportar vots o si, per contra, en pot restar. En el cas de l’aparició al Lecturas, no sembla intuïr-se cap risc notable i sí, en canvi, alguna bona opció d’arribar a una part de la població que, habitualment, no segueix el debat polític.

Una altra pregunta a fer-se és si és pertinent aprofitar qualsevol canal per arribar als electors tot i que impliqui una modificació tan gran del missatge que fa que el candidat acabi parlant del tamany de la seva cuina i no del seu projecte polític, amb el risc evident de seguir banalitzant la política.

octubre 27, 2010   No Comments

A Laporta li fan la campanya?

Xavier Barrachina Jan Laporta ha demostrat sobradament que domina l’art de la comunicació i de la relació amb els mitjans de comunicació. D’una manera o una altra, durant els seus anys de presidència va aconseguir gairebé sempre allò que volia dels mitjans. A canvi, aquesta sobreexposició pública ha contribuït a generar una imatge personal i professional amb atributs no sempre positius. Que no vol dir que siguin tan negatius com alguns analistes defensen…
En la seva campanya, un punt sorprenent però interessant de seguir, s’ha trobat amb una situació d’aquelles que demostra l’habilitat del polític o professional que l’ha d’afrontar. L’arribada de la nova junta directiva del Barça ha propiciat que la seva gestió al capdvant del Barça pugui ser mirada amb lupa i, fins i tot, fiscalitzada. Aquest fet, conegut després del resultat de l’Assamblea de Compromisaris, l’ha posat definitivament a la palestra mediàtica. Aquesta exposició per un fet inicialment negatiu, pot ser capitalitzada per Laporta de manera positiva si aconsegueix transformar les informacions al respecte d’aquest fet en canals també per la transmissió del seu missatge.
Ara mateix, Laporta és conscient de què té una amenaça però també una oportunitat inmillorable per guanyar audiències i transformar voluntats. De ben segur que ell ho intentarà i caldrà veure si la seva credibilitat ha quedat definitivament malmesa o si els ciutadans recolzen el seu ideari indepentista i, en ocasions, populista. A Laporta, entre tots, li estan fent la campanya.

I només cal que ens fixem en l’evolució de les enquestes que els diferents mitjans de comunicació catalans van publicant per comprovar-ho: El Periódico va publicar una enquesta el passat 3 d’octubre que li donava fins a dos diputats i avui RAC1 ha fet pública una nova edició del “Racómtere” que ja preveu que Solidaritat Catalana pot obtenir 4 escons. I la capmanya encara no ha començat…

octubre 25, 2010   No Comments

Marketing vs. Missatge

Daniel Picas La campanya electoral, encara que no ha començat oficialment, ha deixat aquests últims dies un parell de fets que val la pena ressenyar des del punt de vista de l’anàlisi comunicatiu. Una, va ser la presentació per part de les Joventuts del PSC de la imatge de “SuperMontilla” i l’altra és el nou spot de Ciutadans que, igual que al 2006 va treure sense roba el seu candidat Albert Rivera, ara optar per despullar un grup de ciutadans anònims.

Si s’analitzen aquestes opcions únicament del punt de vista de l’impacte mediàtic, podríem dir que han estat un èxit perquè la gran majoria dels mitjans de comunicació n’ha parlat, les han convertit en tema dels seus debats i tertúlies, etc. Però, a més d’estudiar l’impacte més quantitatiu, val la pena analitzar quin pot ser l’impacte qualitatiu d’aquestes dos iniciatives.

Sota el nostre punt de vista, les dues opcions (aguditzat en el cas de Ciutadans) obliden transmetre un missatge coherent que pugui copsar l’atenció dels ciutadans. Una cosa és la política de les emocions, buscar l’adhesió dels ciutadans dirigint-se al seu hemisferi esquerra del cervell,  i una altra cosa és perdre de vista que els partits polítics  han de comunicar principalment idees i missatges ideològics.

Quan a l’inici d’aquesta persistent i profunda crisi econòmica, alguns polítics històrics com Felipe González o Miquel Roca van reclamar que “havia tornat el temps de fer  política”, reclamaven precisament això: oblidar aquesta política d’impacte immediat i banal i apostar per discutir les qüestions ideològiques que realment preocupen als ciutadans. Mentrestant, els dissenyadors i directors de campanys segueixen entestats en el contrari i, per suposat, la ciutadania respon de manera intel·ligent, allunyant-se dels discursos banals que no parlen en profundidat dels problemes que la preocupen.

Confiem que el que queda de precampanya i la pròpia campanya estiguin més centrades en el debat ideològic que en la batalla per obtenir més “grp”.

octubre 19, 2010   No Comments

Debats que es fan i es desfan

Xavier Barrachina Està clar que els debats entre els candidats que concorren a unes eleccions són una de les peces centrals d’una campanya electoral. Totes les parts implicades en la campanya els esperen cada vegada que es convoquen eleccions: els polítics per aprofitar una nova ocasió de fer arribar el seu missatge als electors potencials (ja sigui fent el debat o discutint amb els contrincants si es fa o no), els mitjans per treure pit (el que ofereix el debat als electors) o per analitzar-ne el resultat (a cada debat el segueixen infinites i, sovint, contraposades valoracions de qui l’ha guanyat o perdut, qui ho hauria pogut fer millor, etc); i els electors (si no tots, sí una bona part) per poder acabar de decidir el seu vot o per confirmar que el seu candidat és el millor.

Tot i ser un tema central en cada campanya, al nostre país sempre s’organitza un” debat” previ al debat en sí: la preparació i negociació entre partits per decidir si es fa debat i com quan i on es porta a terme. I aquesta propera campanya per les eleccions al Parlament no és cap excepció. Actualment ens trobem en plena “representació” dels dos principals partits (CiU i PSC), discutint-se per poder fer els debats en el format que més convé a cada formació.

Tot i que normalment els debats interessen més a l’aspirant i menys al polític que es troba actualment en el càrrec, sembla que en aquesta ocasió ha estat el president Montilla (o el PSC) qui ha proposat fer el debat. Tal i com van les enquestes, s’entén que en aquestes eleccions Artur Mas serà l’home a batre i José Montilla l’aspirant…

La novetat d’aquest cas és que la discussió s’està centrant en si els candidats poden fer un debat en castellà o no… No és estrany que el PSC faci la proposta de fer un debat en castellà. Els passos que han donat fins ara semblen apuntar en una recuperació de valors espanyols que no han tret gaire a la llum durant la legislatura, però entre la tornada de Celestino Corbacho de Madrid i la desaparició de les llistes d’algun dels representants del sector més catalanista del partit (com el conseller Castells), sembla que vulguin apel·lar als electors menys catalanistes que acostumen a votar-los en unes eleccions generals però que no es mobilitzen en unes autonòmiques.

I a CiU ja li va bé la discussió: que el PSC reivindiqui el castellà li va bé per pescar algun vot d’electors catalanistes del PSC i perquè el PP entrarà en la discussió per dir que el tema espanyol li pertany més que a ningú, i així són dos a desgastar el partit que governa.

Veurem com acaba l’estira i arronsa, però seria una llàstima que, una vegada més, ens quedéssim sense un debat entre els principals candidats perquè decideixin que amb la baralla per muntar el debat ja n’han tingut prou per fer arribar el missatge que volien i un debat sempre comporta riscos… Un altre tema és si és just fer un debat amb només dos candidats quan hi ha tants partits representats al Parlament, però d’això, ja en parlarem més endavant.

octubre 14, 2010   No Comments

La Vanguardia analitza el paper de la campanya 2.0

Daniel Picas Un article de Anxo Lugilde a La Vanguardia servia ahir per recordar que l’activitat 2.0 també pot tenir un paper destacat en l’actual campanya per les eleccions al Parlament de Catalunya. Amb l’opinió d’experts en la matèria com l’Edgar Rovira o l’Antoni Gutiérrez-Rubí, el reportatge recorda el potencial de la xarxa com a eina per la transmissió del missatge polític a una part dels ciutadans, però també apunta que, ni de bon tros, s’està aprofitant el potencial d’intereactivitat i diàleg que permet la xarxa.

Nosaltres sempre hem insistit, tal i com vam fer durant la campanya britànica, que actualment els mitjans tradicionals són els que mantenen un més alt grau d’influència però no és menys cert que les “notícies” del 2.0 molt sovint salten a l’1.0, provocant alguns terratrèmols. Recordem fa uns dies la intervenció de Ramon Tremosa al Facebook que ja vam comentar o l’incident de la “bigot woman” que va protagonitzar Gordon Brown.

Per tant, tots els candidats han de tenir a la seva ment la xarxa i, de fet, així és. El problema és que la tenen present però l’utilizen, la gran majoria, com un mitjà tradicional del qual “pengen” les notícies que els interessen (sempre positives, és clar), però sense generar el diàleg que està en el rerafons de la importància de la xarxa. Qui sigui capaç d’utilitzar els vehices de Twitter i Facebook de manera atractiva pel ciutadà, de ben segur aconseguirà noves adhesions i també possibles “voluntaris” per la transmissió del missatge.

octubre 11, 2010   No Comments