Otro sitio realizado con WordPress

Random header image... Refresh for more!

Com veu la campanya… Ricard Espelt, comunicador, dissenyador web i regidor de Copons

Tenim el plaer d’iniciar la publicació de col·laboracions de diferents professionals de la comunicació i la política amb una breu entrevista al Ricard Espelt sobre la campanya. El Ricard és comunicador i dissenyador web a Redall i investiga en les noves formes de comunicació web i xarxes socials 2.0. A més, és regidor de noves tecnologies i Promoció Econòmica i Comunicació a l’Ajuntament de Copons (Anoia) i vicepresident del Consorci per la Promoció Turística de l’Alta Anoia. A totes aquestes ocupacions, encara cal afegir-hi la de professor de comunicació, dibuix i informàtica.

Com està seguint la (pre)campanya en aquests moments? Quin tipus de mitjans utilitza per estar informat? La veritat és que segueixo relativament la campanya. La precampanya ja em resulta força desafeccionant. El discurs es concentra en treure pit, i definir-se entorn al “canvi”. Uns parlen del canvi que ha patit el país i els altres de l’inici d’un canvi. Em penso que els òrgans dels partits i la classe política no han entès el canvi que demanen els ciutadans. Com el canvi de les normes de joc: la reforma de la llei electoral i el sistema de confecció de llistes. Bàsicament segueixo la campanya per Internet: mitjans digitals i algunes etiquetes a Twitter.

On creu que pot estar la clau del resultat final? No crec que la campanya provoqui grans canvis. Les tendències són reals i consoliden una voluntat d’alternança.

Quin creu que és el candidat que millor comunica el seu discurs? Per què? De moment, Artur Mas és el que ha explotat més el discurs electoral. Parteix amb un gran avantatge, consolidat pel context i les ganes d’alternança. Penso que el seu discurs ha madurat i coneix millor les seves virtuts i mancances.

Creu que les limitacions pressupostàries poden influir en la campanya i fer apostar els partits pels nous canals de comunicació 2.0? No estic segur que sigui per les limitacions pressupostàries però sí la d’acceptació de canal important d’amplificació. Els mitjans “tradicionals” seguiran sent utilitzats àmpliament.

Quin mitjà de comunicació (televisió, Internet…) creu que serà el més influent durant la campanya? Tots jugaran el seu paper. Penso que cap partit, almenys dels “grans”, ha pensat que Internet era un mitjà prou important per canviar la manera de fer política. Els debats televisius serviran per consolidar posicions més que per provocar grans mobilitzacions. Penso que serà difícil mobilitzar els possibles votants desmotivats.

Què n’opina de la relació que tenen els polítics i els partits amb les eines de comunicació 2.0? Creu que se’n fa un bon ús? Bé, és difícil que en puguin fer un ús diferent a l’esperat. És un espai d’amplificació d’un missatge unitari que llença el partit i els simpatitzants reprodueixen. Poc o gens diàleg.

Quin és el principal valor diferencial que destacaria entre la campanya per les eleccions al Parlament i d’altres campanyes polítiques nacionals i internacionals? Teòricament la proximitat. Però tampoc és cert. Els candidats dels territoris no són sempre els més representatius d’aquest. I per tant, no cal que treballin un discurs de proximitat.

Creu que la irrupció de nous partits (Reagrupament, Solidaritat Catalana…) enriquirà el debat o confondrà més els electors? Costarà més diferenciar el missatge? Segur que divideix un determinat àmbit de vot. Dubto que siguin capaços d’animar a potencials votants desafeccionats. Tampoc penso que ajudin a enriquir un debat, que ja comença dividit. El missatge arribarà dividit i els vots es dividiran.

octubre 6, 2010   No Comments

L’efecte de les primàries

Xavier Barrachina Ho acabem de veure amb el que ha succeït al PSOE de Madrid. Les organitzacions polítiques i els mitjans de comunicació no semblen preparats per afrontar unes eleccions primàries internes. El que podria ser un debat polític enriquidor s’interpreta, de manera interessada, en clau de divisions internes i de lluites intestines pel poder. Un clar exemple de què ens falta maduresa. No vull ni pensar com s’interpretaria unes primàries que enfrontessin a dos germans com ha passat en el Congrés Laborista amb Miliband&Miliband.

Des de la nostra visió de la política, creiem que no hi ha millor símptoma per un partit que tenir ben organitzada la seva estructura jeràrquica a partir de l’elecció democràtica dels seus líders. És a dir, el mateix que volem per la nostra societat. L’establiment de primàries per sistema creiem que seria enriquidora tant pels partits i els seus afiliats com pels ciutadans. Per això, també creiem que alguns mitjans de comunicació haurien d’oferir als ciutadans informació de valor sobre el debat polític i no sobre aspectes que són interpretacions, com a mínim, subjectives sobre l’estat de salut del partit polític.

Cal una reflexió sobre el sistema electoral i també sobre la democràcia interna dels partits. Quan diem que la societat está allunyada dels partits també ho està, en part, per culpa d’un sistema massa endogàmic, que només necessita al ciutadà cada 4 anys. A Catalunya tampoc ajuda el fet de què els partits siguin incapaços d’aprovar una nova Llei Electoral durant quatre anys. Esperem que a la propera legislatura es comenci a pensar en aquestes qüestions amb l’ambició de fer reformes profundes i atractives pels ciutadans.

octubre 5, 2010   1 Comment

Les enquestes segueixen apuntant a una victòria de CiU

Daniel Picas Superada la vaga general i, encara que aquí afectin menys, les primàries del PSOE a la Comunitat de Madrid, els partits catalans ja estan centrats de ple en la pre-campanya per les eleccions del 28N. Avui tots ells tenen un nou element per valorar les diferents estratègies i prendre decisions. El Periódico publica avui una nova enquesta que confirma la tendència de les publicades fins ara i apunta a una clara victòria de CiU, que estaria molt a prop de la majoria absoluta.

Igual que en les enquestes més recents, la que publica El Periódico confirma també la pèrdua d’escons considerable dels tres partits que ara estan al Govern (entre els tres en podrien arribar a perdre 19) i que PP i Ciutadans es mantenen. La novetat d’aquesta enquesta la trobem en que és la primera que apunta que Laporta entraria al Parlament, amb fins a dos diputats. I encara estem a pràcticament dos mesos de les eleccions.

La dada més preocupant de les que aporta el baròmetre d’El Periódico és que sembla que l’abstenció superarà el 50%. Aquesta dada sí que hauria de fer reflexionar el conjunt dels partits, perquè ja fa massa temps i portem massa cites electorals acumulades en les que es parla de la creixent desafecció dels ciutadans envers la política i es debaten maneres de combatre-la. Està clar que de moment ningú està tenint èxit en aquest camp. I potser una explicació la trobem en el mateix baròmetre aparegut avui: la màxima preocupació per una àmplia majoria d’electors és l’atur, molt per sobre de qualsevol altre.

octubre 4, 2010   No Comments

I… ja tenim aquí la vaga general

Xavier Barrachina Finalment ha arribat el 29 de setembre i ens trobem de ple en una nova vaga general. La vaga arriba en plena pre-campanya catalana i segur que els diferents partits en faran una valoració d’acord amb el seu posicionament de cara a les eleccions. En qualsevol cas, haurem d’esperar a demà per comprovar-ho.

Com en qualsevol altra vaga, estem assistint a l’esperat ball de xifres i valoracions, tant per part dels organitzadors (sindicats) com per part dels representants de les diferents administracions. Així, mentre des de CCOO a les 7:30 ja es parlava “d’èxit total” i d’”aturada massiva”als diferents informatius radiofònics, des de la secretaria de Mobilitat de la Generalitat es deia que la situació era de normalitat i que es complien la gran majoria dels serveis mínims.

Que totes les parts entrin a fer valoracions des de tant d’hora ens pot fer pensar en falta de rigor i en que les valoracions s’han preparat amb els equips de premsa i comunicació abans de la vaga. Com sempre, al ciutadà li costarà saber (o creure’s) si la vaga ha estat un èxit o no, perquè dependrà de qui ho expliqui. I potser en el fons si la vaga té èxit o no tindrà una importància relativa pel propi ciutadà, segurament més preocupat pels problemes de fons que ha d’afrontar actualment el país, com la necessitat de reactivar l’economia i, sobretot, palir un atur alarmantment elevat, un atur que haurà impedit fer vaga a molts que potser ho haurien volgut.

septiembre 29, 2010   No Comments

Arriben les primeres promeses electorals

Daniel Picas No hi ha campanya electoral en la que els partits no regalin les orelles dels electors amb nombroses promeses, compromisos d’assolir fites difícilment realitzables però atractives pels votants. Com era d’esperar, aquesta campanya en això tampoc serà diferent i alguns partits ja han començat a fer ofertes. I com sempre, també són propostes a mitges, perquè no acaben d’aclarir com les portaran a terme.

Divendres passat ICV presentava com un dels eixos principals del seu programa la creació de 300.000 llocs de treball si governa. No hi ha dubte que és un missatge atractiu en un moment en què l’atur és una de les principals preocupacions dels ciutadans i, segurament, el problema més important que ha d’afrontar el país. No detallen com es poden crear aquests llocs de treball més enllà de dir que aposten pel “canvi de model productiu” i que la ocupació es crearà en “l’economia verda i les polítiques socials”. És un compromís agosarat i ambiciós, però potser arriscat i un punt frívol, en un moment amb una taxa d’atur tan elevada.

Per la seva banda, Artur Mas va assegurar, a Madrid, que si el seu partit arriba al Govern es compromet a “aprimar” un 25% l’estructura de l’Administració catalana, per reduir la despesa pública. Tampoc va detallar com seria aquesta retallada i a qui afectaria, però des dels seus contrincants polítics ja li han recordat no només que el seu partit va estar 23 anys governant i “engreixant” aquesta estructura que ara cal aprimar, sino que una retallada així equival a despatxar al voltant de 70.000 persones. Segurament la xifra és exagerada, però sí que ens pot portar a reflexionar sobre què és prioritari: aprimar l’Administració per reduir despesa o mantenir l’ocupació?

Seria d’agrair que quan es fan promeses d’aquesta magnitud s’expliqués com es pensen fer realitat, per no seguir alimentant la imatge que ja tenen els partits d’incomplidors de promeses.

septiembre 23, 2010   No Comments

Visites de suport d’eficàcia discutible

Xavier Barrachina Una de les situacions més típiques de qualsevol campanya electoral a Catalunya és la visita dels líders de Madrid a les seves formacions “filials” o “germanes” catalanes. Les eleccions del 28N no seran una excepció i ja hem assistit a la visita tant de Mariano Rajoy (va assistir a una trobada de cases regionals al Palau de la Música) com de Rodríguez Zapatero (que va assistir a la Festa de la Rosa del PSC a Gavà). Ha sigut una primera visita, però ja han avisat tots dos que n’hi haurà més.

És interessant comparar els efectes que tenen a les respectives formacions catalanes aquestes visites, perquè mentre que el PP català mai ha discutit que forma part d’un partit d’àmbit estatal i es mostra cohesionat davant la visita del líder de Madrid (a això també hi ajuda que ara no governi i per tant no ha pogut incomplir promeses), al PSC hi ha constantment debat sobre el seu grau d’independència del PSOE.

I és que mentre el PP, que no aspira a governar a Catalunya, sap quin espai electoral ocupa i els electors tenen clar el seu missatge i els seus valors, el PSC, precisament per la seva voluntat d’ocupar la centralitat (en aquest cas en l’eix sobiranisme/no sobiranisme) ha de fer més equilibris, i normalment opta per acceptar el suport de Madrid i a la vegada advertir, ni que sigui lleugerament, Zapatero pels seus incompliments o flirtejos amb CiU.

Així, Rajoy pot utilitzar Catalunya per anar escalfant motors pel seu gran objectiu que és la Moncloa sense arriscar vots pel 28, mentre que tant Zapatero com el PSC han d’afrontar aquestes visites amb moltes més precaucions.

septiembre 21, 2010   No Comments

Arriba un dels temes clau: la immigració

Daniel Picas La immigració té tots els números per convertir-se en un dels temes clau de la campanya del 28N. El context ajuda a pensar que així serà: Espanya és el país amb més alt percentatge de ciutadans extracomunitaris de la Unió Europea, patim un 20% d’atur i, a causa de la crisi econòmica, hi ha certa sensació d’inseguretat ciutadana (sensació, tot s’ha de dir, que no confirmen les dades oficials).

El debat polític i ciutadà sobre la immigració està obert i, davant unes eleccions, tots els partits aprofitaran per posicionar-se davant d’aquest fenomen. Fa unes setmanes, el candidat de CiU va organizar un acte integrador al Fossar de les Moreres amb ciutadans estrangers que han abraçat la seva ideologia nacionalista però va ser la setmana passada quan hem viscut el primer acte realment de campanya sobre aquest tema. Va ser a Badalona, organitzat pel PP, i amb la presència de la candidata Sánchez-Camacho, l’eurodiputada francesa Marie Thérese Sánchez-Schmid, del partit UMP, del president Sarkozy. Sens dubte, l’acte s’ha de valorar des d’un punt de vista d’estratègia electoral com molt ben treballat, aprofitant la setmana de la polèmica amb Sarkozy per assolir una presència mediàtica important. I que el PP triés fer-ho a Badalona no és casualitat: potser cal entendre l’acte en clau de precampanya per les properes municipals més que per les eleccions al Parlament, en un intent del PP per aconseguir finalment una alcaldia destacada a Catalunya.

La visita a Badalona ha assolit l’impacte que el PP buscava i una de les proves és que la resta de partits s’han vist obligats a manifestar les seves opinions al respecte de la immigració. Aquestes són declaracions del PSC, CiU i ICV al respecte, per posar uns exemples.

Caldrà seguir atentament l’evolució d’aquest tema però, des del nostre punt de vista, seria recomenable que tots els partits s’allunyessin de les postures populistes i purament electoralistes i apostessin per un debat madur i en profundidat sobre una qüestió que preocupa i que no es pot resoldre amb visions maniqueistes, ni d’una banda ni de l’altra. Atiar el foc en les circumstàncies socials i econòmiques actuals no sembla gaire responsable tot i que, electoralment, segurament pot ser rendible per alguns.

septiembre 20, 2010   No Comments

Una campanya amb una gran diversitat d’opcions polítiques

Xavier Barrachina Un dels elements que diferenciaran la campanya per les pròximes eleccions és l’ampli ventall de forces polítiques que s’hi presenten. Tantes, que serà difícil pel ciutadà tenir una idea clara de quins són els elements diferenciadors entre unes i altres. Tornant als dos eixos de la política catalana esquerra/dreta i sobiranisme/no sobiranisme, trobem com la gran majoria de forces han escollit el segon per situar-se a l’espectre polític.

A la banda dels no sobiranistes ens trobem (no citarem alguns extraparlamentaris residuals) amb el Partit Popular, Ciutadans, Alternativa de Govern i UPyD. A la banda dels indepentistes, ens trobem amb ERC, Reagrupament i Solidaritat Catalana i fins a 17 partits més que defensen aquesta opció com a principal element ideològic.

Les eleccions, si fem cas dels resultats i de l’opinió dels experts, es guanyen des de l’espai central de la política el que vol dir que, totes aquestes forces, s’hauran de repartir un espai segurament petit del Parlament (si exceptuem a ERC i PP que són forces consolidades des de fa molt temps). Aquest fet ens assegura que, des d’ara fins a les eleccions, viurem una lluita aferrissada entre elles per fer-se amb els seu nucli de possibles votants i, potser, també som a temps de veure algun moviment polític per sumar forces davant les dificultats per tenir representació parlamentària.

Comentari a part mereixen les dues principals formacions polítiques catalanes i les úniques amb possibilitats reals de formar govern: CiU i el PSC. Aquestes dues formacions seguiran disputant-se l’espai central de la política catalana. Veurem qui se’n surt millor.

septiembre 17, 2010   No Comments

Relació amb els mitjans: tortura o plaer?

Daniel Picas La relació amb els mitjans de comunicació és una part important de la feina d’un polític. En campanya, aquesta feina passa a ser fonamental i, de cara al 28N, veurem com, poc a poc, es van escalfant les relaciones entre mitjans i polítics. Igual que és d’esperar que els mitjans mostrin més clarament la seva aposta per un o altre candidat, tot i que ja sabem que no faran, com fan els principals diaris britànics quan hi ha eleccions, un editorial decantantant-se per un candidat, per desitjable que ens pugui semblar als electors.

Nosaltres creiem que en aquesta campanya els mitjans tradicionals seguiran sent els decisius de cara a fer arribar el missatge als ciutadans, encara que cada cop més la comunicació 2.0 (que és també 1.0 quan passen coses rellevants, com ara aquell Facebook d’en Ramon Tremosa) anirà agafant més importància.

Cada campanya ens deixa anècdotes de les que es pot anar aprenent. De la darrera, recordem especialment l’entrevista de Sala-i-Martín a José Montilla, que es va publicar a La Vanguardia i va originar no poc rebombori, i també la visita de CiU al notari per donar fe que no pactaria amb el PP. També va ser curiosa la lluita de tots els candidats per fer un cafè amb en Jan Laporta….una escena que, de ben segur, no es repetirà en aquesta ocasió.

Tots els candidats tenen els seus punts dèbils i forts. No és ara el moment d’analitzar-nos perquè ja ens hi centrarem amb la campanya més a prop. El que sí podem reconèixer és que ja tenim ganes de seguir les entrevistes en profunditat que haurà de passar cada candidat, per exemple, amb en Josep Cuní (que ja ha entrevistat a Artur Mas i, avui, ha fet patir bastant a Joan Herrera en la cadira de tortura del comunicador) o el possible debat entre tots els candidats.

septiembre 16, 2010   No Comments

La campanya és permanent: no hi ha treva pel ciutadà

Xavier BarrachinaVa ser fa més de 30 anys que Pat Cadell, un assessor de l’expresident americà Jimmy Carter, va parlar del concepte de “campanya permanent” per primer cop, com la necessitat d’estar constantment seduint als votants, ja fos des de l’oposició o des del govern. Estar permanentment en campanya ja s’ha assumit com inevitable per totes les forces polítiques i, segurament, és un dels fets que més afavoreixen que els ciutadans se sentin “desafectes” cap a la classe política. Expliquem breument perquè.
La necessitat d’estar sempre en campanya obliga als polítics a un exercici de “tensió dialèctica” massa allunyat de la realitat ciutadana i provoca una distància excesiva entre política i realitat. Recentment hem tingut dos exemples claríssims d’aquesta dinàmica perversa, al nostre entendre, perquè acaba desvirtuant la relació entre polítics i ciutadans i també entre els propis polítics.
Un dels casos sobre aquesta tensió dialèctica  el tenim en les reaccions, clarament desmesurades, a les paraules de l’expresident Maragall quan, en una entrevista pel butlletí convergent “MésCat” afirma que: “ara toca (que guanyi Mas), perquè fa molt que altres governen”. L’entrevista, que cal llegir sencera, és una reflexió sobre les darreres enquestes i l’expresident el que fa és reflexionar sobre la possibilitat d’un possible govern convergent que s’enmarcaria en l’absoluta normalitat de l’alternànica. Davant d’aquestes paraules, el joc de declaracions d’uns i altres no fan més que demostrar l’estat de “campanya permanent” que, per molts ciutadans, és irritant. Per cert, Maragall explica l’embolic al seu bloc de manera sornaguera i despreocupada, com no podia ser d’una altra manera.
L’altra exemple el tenim en les paraules al Facebook de l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa, certament desafortunades i que han aixecat una polseguera superior al normal perquè, òbviament, els polítics estan obligats a fer campanya permanent.
I mentre aquesta dinàmica de rèpliques i contrarèpliques constants segueixi endavant, els ciutadans continuaran allunyant-se de la classe política. Cal canviar de rumb i fer-ho ràpid!

septiembre 15, 2010   No Comments